Donec Perficiam

Carta personal a les meves amistats.

Escric sota la pressió psicològica del remor fatigant dels helicòpters de l’Estat espanyol que des de fa unes setmanes no deixen d’intentar escampar terror psicològic sobre el centre de Barcelona. Estem envaïts, ara ja no hi ha dubte que som una colònia. Oficialment decideixen des de Madrid i fins i tot tenim virreina.

Amb tot, intento escriure amb serenitat.

1.- Sabia que era difícil. Amb una mica d’experiència internacional qualsevol s’adona que trencar un estat no és senzill. Al 2013 vaig escriure el ENTENDER CATALUÑA[1] molt conscientment des d’una posició bàsicament sobiranista i només tímidament independentista. Com molt bé va copsar en Josep Ramoneda l’única solució que plantejava era el referèndum. I referint-me al context internacional afirmava, “no aceptar el veredicto de las urnas será la vergüenza del guerrero”. Aquí estem.

2.- A nivell personal em vaig plantejar què fer. Com molta altra gent aviat vaig veure que si vols aconseguir un objectiu has de lluitar per ell. Si no lluites tens la garantia que no l’assoliràs. Vaig decidir dedicar-m’hi amb una certa intensitat, i un bon dia vaig fer el pas simbòlic de penjar l’estelada al balcó. Saltar a l’independentisme fou raonat en base a la dignitat i a la convicció de l’impossibilitat de reformar l’Estat espanyol. L’oferta “federal” de les Espanyes fa plorar.

3.- L’entorn m’hi va ajudar. No era solament jo i quatre arrauxats sinó que molta, molta gent raonable i serena teixia i reforçava arguments. Gent de totes les ideologies, des de la democràcia cristiana fins a la CUP. Gent amb arguments polítics carregats de dignitat. Més enllà dels polítics de partit, Junts pel Sí aplegà un munt de persones sàvies, honestes i dignes que no anaven a pidolar glòria i encara menys diners (com n’he vist tants al PSC dels darrers anys). Sabien que no seria fàcil, que es ficaven en un jardí curull d’espines i s’hi van entregar. Al seu costat m’hi vaig trobar una munió, fàcilment es podrien citar més de 50 noms, de gent culta, lúcida, serena, gens abraonada i experta en llurs matèries que es dedicaven a la mateixa lluita amb la mateixa convicció. Economistes, periodistes, juristes, historiadors, artistes, etc. Important, i molts empresaris! D’aquells de l’economia productiva, dels que generen ocupació i llocs de treball. Cap especulador financer.

4.- La ciutadania s’ha mobilitzat cívicament. No cal pas que ho repetim. De forma regular i perseverant any rere any. Milions.

5.- A Catalunya, poc més d’una dotzena d’intel·lectuals han expressat les seves reticències o fins i tot la seva oposició. Des de l’unionisme no hem vist ni un sol gest de seducció. Ni un sol argument positiu que mostrés els avantatges de romandre sota el mateix Estat. Només l’amenaça i la por ara materialitzada per la borinor dels helicòpters. Des de les Espanyes només una escassa mitja dotzena d’intel·lectuals progressistes (als qui expressem el més sentit agraïment) ha aixecat la veu per opinar a favor del dret al referèndum. La situació ha estat dominada per un silenci covard i vergonyant.

6.- Els dies 6 i 7 de setembre es va trencar l’ou per fer la truita. Fóra d’ingenus pensar que algun estat es deixi esquinçar seguint la seva constitució. No es tractava de desobediències individuals o d’un campi qui pugui, sinó de fer-ne una i ben feta. De trencar l’ou amb decisió i contundència. Era l’únic camí.

7.- L’1 d’Octubre: l’èxit total. Més de 6.000 persones conxorxades per més de 4 setmanes amb urnes i paperetes amagades i ni una sola fuita. Un èxit de guerrilla del segle XXI amb informàtics a la logística. Siguem irònics, uns serveis d’intel·ligència espanyols d’una alta professionalitat oblidant-se de les sucoses recompenses monetàries que els oferiren, no es varen dedicar a perseguir urnes sinó que es varen mantenir en la seva tasca de perseguir hijadistes. No calen més comentaris. Però el verdader èxit del 1er d’Octubre foren els 2,3 milions de persones votant. No tenim por! Sota amenaces de tot tipus més de 2 milions votant per la independència (el 38,5% del cens electoral[2]).

8.- L’1 d’Octubre: la vergonya mundial. La violència de les forces policials i militars (la GC és un cos militar) fou realment la vergonya del guerrer a nivell mundial.

9.- Important. Cal tenir clar que el món ha començat a mirar-nos només a partir del 1-O. Abans només sabia de Catalunya i de la nostra lluita una minsa minoria. Una minoria extremadament petita. Ara, des de fa un mes, el món ens mira però tot just ens comença a conèixer. Tingueu-ne la certesa, als ulls del món Catalunya existeix des del primer d’octubre de 2017. Això vol dir que des de fora tot just estem començant. Estem al minut zero. Ningú ens havia dit que seria fàcil, i ara hem de ser conscients que encara ens en falta molt.

10.- 27 d’octubre: el 155 guanya la batalla. Ras i curt, després de gairebé un mes de cercar mediació, la força (bruta i institucional) de l’Estat espanyol s’imposa. Cal no somiar, encara no som un Estat d’Europa perquè no controlem el territori. Qualsevol raonament d’ordre jurídic o legalista està ara fora de lloc, no sé si us heu adonat que “la Constitució són ells”. Ara, més que al 2010, i més que mai, a la constitució i a les lleis els hi poden fer dir el que vulguin. És qüestió de poder. Poder d’Estat. I el PSOE aplaudint.

11.- Perdre una batalla no és perdre la guerra. Però és greu. No hi ha ni traïdors ni febles, simplement l’altre és més fort. Fort amb la força, no amb els arguments. Com que crec que no ens rendim i volem continuar en combat, estem forçats a entrar en fase de resistència i molt possiblement de reacció ràpida (i possiblement contradictòria). Entre altres coses, plegar seria tractar de titelles els 2,3 milions de persones que varen anar a votar. Més enllà d’una resistència cívica i pacífica que porti a un empantanegament del 155, cal una reacció unitària forta i decidida.

12.- Com? Ho podem fer, car tenim la força de 2,3 milions i molta capacitat. El com està a les mans dels nostres líders. No ho tenen fàcil. Les eleccions al desembre i les probables detencions (més enllà de les dels Jordis) plantegen un problema complicat. Molt complicat. Deixem una setmaneta als nostres líders per que en treguin l’entrellat. Només ells ho poden resoldre. Debat ràpid, i després UNITAT d’acció. Cada opinió o proposta hauria d’anar acompanyada d’un “però jo faré el que decidiu sempre que hi hagi unitat”. Amics, us demano que sigueu soldats disciplinats.

Donec Perficiam (Fins a aconseguir-ho)

Pep Centelles i Portella

30 d’octubre de 2017

[1] ENTENDER CATALUÑA; Por qué tantos catalanes quieren un Estado Propio. Barcelona, 2014 Editorial OCTAEDRO.

[2] El PP governà 5 anys amb majoria absoluta només amb el 30,4% del cens electoral (2011).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s