DIBUIXA UN POEMA!

DIBUIXA UN POEMA!

L’activitat consisteix a expressar el poema LA CASA QUE VULL amb un dibuix

Tres dijous de maig 11, 18 i 25

De 19h a 20:30h

A  L’Honorata, Casal de l’ANC (carrer la Sèquia, plaça Marquilles)

         Apunteu-vos, curs gratuit:  dibuixaunpoema@gmail.com

 

 ––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

         Converteix el poema i la cançó LA CASA QUE VULL en un dibuix que es pugui publicar.

         Amb els teus recursos en literatura i plàstica,  que no són tan poca cosa com et penses.

         Amb procediments cooperatiu i comparatius: tothom guanya l’experiència de tothom,  

cadascú exercita les seves habilitats, la seva creativitat i la seva capacitat d’anàlisi, reflexió i decisió sobre cada qüestió de l’Obrador.

         És un Obrador pràctic, ens agradaria que ens fos útil i ho fos a més gent, no és només per curiositat personal.

         L’Obrador és operatori, comença i acaba, al final hi ha una obra publicable, present en la intenció des del començament.

         S’inscriu en la dinàmica els Tallers d’Escriptura o el TNP (Teatre No Professional).

          Aquest Obrador és el primer d’aquesta tongada i ens observarem a nosaltres mateixos com a mostra de barcelonins per afinar els procediments per als pròxims Oradors.

         Els  dibuixos  realitats s’exposaran a Barcelona Vella el juny i després, més enllà.

         Aquest Obrador crida els barcelonins les barcelonines amb uns coneixements i experiència normals (unes nocions) i els anima a fer-se monitors de més Obradors de Dibuix pràctic amb Salvat-Papasseit.

 Animador: Joaquim Auladell

 

Material de l’Obrador

 –Full  LA CASA QUE VULL

–Lectura de LA CASA QUE VULL

 Bibliografia recomanada

 –Poemes i escrits de Salvat-Papasseit

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) de Ferran Aisa i Mei Vidal. Editorial Base, 2010


Primera aportació a la lectura del poema LA CASA QUE VULL

Títol

El títol és l’anunci, el començament i el resum de tota la peça. L’assumpte és, primerament, LA CASA I JO, LA CASA en funció de JO (l’autor, Papasseit).

Estrofa 1

“Que la mar la vegi”, que la mar vegi la casa o que la casa vegi la mar?  La primera aparició és ambigua, però l’ambigüitat es desfà quan es veu que el poema és un seguit d’atributs de la casa.

Als Vv. 3-4 la conjunció “i” uneix dos verbs d’igual categoria, mateix objecte (“la casa”) i diferent agent i diferent acció (“la vegi”, “me la festegin”). Però, compte!, sí que hi ha diferències: “la mar” és llunyà, indiferent, inert, límit de contacte visual (diu “la vegi” no “la miri”), i “els arbres amb fruit” són actius, pròxims, sensuals, interactius amb “la casa”, (“que me la festegin”), animats psicològicament, que juguinegen amb l’autor.

 Estrofa 2

Ja estem, els lectors, a la vora de la casa, a sol i serena. Parla d’un camí imaginari, no afirma que existeixi; “una casa amb un camí” és una imatge infantil fàcil d’imaginar i de representar, si demanem a un nen que dibuixi una casa amb un camí no es fa pregar i ho fa. Un camí “lluent de rosada”, vist de matinada, “no molt lluny [a prop] dels pins que la pluja anainen”. Jo només veig cinc o sis matinades cada any, el Poeta fa l’efecte que és cada dia, tornant a casa de la feina. Els pins el protegixen d’una pluja curta, és una visió optimista.

 Estrofa 3

“Per si em cal repòs…”, i tant si n’hi caldrà, després de la jornada nocturna!; demana que la lluna li vetlli el son i que el sol li digui el bon dia. (“Bon dia!” en català és la salutació general a qualsevol, però aquí és el sol personificat qui l’adreça primer al Poeta.) Estem davant una Natura còsmica animada, Jo i No-jo movent-se, rodant dansant, sense pressa però sense parar mai, en sintonia, en harmonia. Sol i Lluna (Home i Dona), Dia i Nit (“El Dia és fet del Dia i de la Nit”, diu un eixarm popular). Dia i Nit, Sol i Lluna constitueixen l’Univers complet del subjecte, del Poeta. (Barcelona’s Head, o Sol-i-Lluna de la Barceloneta, de Roy Lichtenstein, escultura urbana policromada, pop, una referència a l’Avantguarda dels anys 20 i al Modernisme pel trencadís, és papasseitiana.)

Estrofa 4

“Que al temps de l’istiu [barcelonisme]…”, introducció del Temps cíclic amb la Roda de les Estacions i del Regne Animal, representat per les bestioles no les bèsties (orenetes [“oronella”, jocfloralisme], abelles). Aquestes bestioles coexisteixen amb el Poeta i li fa il·lusió pensar que hi conviuen. Les orenetes, que es diu que mai no es posen a terra, sempre voleiant pel cel, sí que es posen als seus nius penjats, i “niu” val per “casa d’ocells, d’orenetes”. Sí que conviuen amb els humans, o hi estan associades d’alguna manera, en el pensament del Poeta.

“Ric” pot emblar un reble per omplir un vers, però coneixent el Poeta, o només coneixent-ne aquest poema, sabem que la noció de “riquesa” vol dir bellesa, claror, senzillesa i economia (de recursos), no economia  abassegadora, excessiva, sobrealimentada. Art pobra. Com a la irònica cançó de Nadal El pobre alegre.

Estrofa 5

Primera menció d’una altra presència humana, social, amb referències al Treball, l’activitat productiva, a la Tècnica i la Cultura (alienes als animals irracionals), Cultura i el cultiu dels camps, l’agricultura, i l’Art, que sembla a flor de Natura, més actual que avantguardista, l’associació de “la cançó del pagès que cava” ( activitats humanes) i “la salabror de la marinada” (fenomen  natural humanitzat). Papasseit esquiva aquí el tema de la Màquina inhumana (Charlot a “Temps moderns”), que ja havia matat el seu pare en un accident laboral. A L’ofici que més m’agrada fa l’elogi d’oficis si per cas malpagats però on no el mana ningú (paleta, forner de pa, pintor de parets…) i són útils a la gent. D’altra banda, com a avatguardista, el fascinen els artefactes moderns (?) com Tramvies, Aeroplans i llums de neó.

Estrofa 6 amb coda

  1. Els dos primers versos de l’estrofa final (“Que es guaiti ciutat / des de la finestra”) la frase relaciona dos noms de llocs, “ciutat” i “finestra”, amb una acció verbal, “es guaiti”.

1.1 “Ciutat”. Lloc i àmbit oposat a l’omnipresent “casa”.

1.2 “Finestra”. Part de la casa, l’única esmentada, pantalla de comunicació interior-exterior, el lloc de la vista (“aguaiti”) i del pensament de Jo (el Poeta), i el lloc de l’acció multitudinària.

1.3 “aguaiti”. El pensament en funció de coneixement i el coneixement en funció de la visió no visionària, de la vista. Vista personal (del Poeta) que coincideix amb la impersonal (l’es de “es guaiti”). De fet no és ben bé impersonal, “objectiva”, sinó interpersonal, col·lectiva dels participants, multitudinària.

  1. “i es sentin els clams / de guerra o de festa”.

2.1 “i es sentin…”. Lleugera contradicció entre la proximitat auditiva dels clams concrets i la distància de la visió de conjunt de la Ciutat (Barcelona) des de la Casa (en una Horta amb detalls inexactes).

2.2 “…clams de guerra o de festa”. Equivalents en el poema en una acció versemblant en un escenari real.

  1. “per ser-hi tot prest / si arriba una gesta.” Salvat-Passasseit era autodidacte i havia après francès pel seu compte. En aquesta estrofa, tot i ser plenament ccatalana, s’hi troba un regust del francès. Em fa recordar la tornada de Villon “Tant crie-t-on Noël, qu’il vient”

3.1 “per ser-hi tot prest”. Subjecte: el Poeta; acció: anar “tot prest” de a Casa a la Ciutat que té a l’abast de la vista i de l’oïda (!).

3.2 “…una gesta.” To èpic, anticipat per “clams”. Referències èpiques que comptaven per a Salvat-Papasseit: la Commune de Paris, la evolució Russa (de Febrer i d’Octubre, encara no tenia una opinió  clara, ell pensava més en la Insurrecció que en la Revolució) i l’Entrada de Prats de Molló, actualitat imminent que ell no va arribar a veure. Ell es va proclamar socialista amb tocs àcrates i era “separatista”, volia dir independentista, i era de “l’escamot dels que mai no reculen” amb “Vibrant”, Daniel Cardona.

3.3 “si arriba…”. Al costat de l’èpica  de la “gesta” hi ha la ironia del “si arriba…” que, d’altra banda, obre la porta per incorporar els que entrin en contacte amb el poema.

Joaquim Auladell

 

 

“LA CASA QUE VULL”

de Salvat-Papasseit, de debò és un programa popular per a les eleccions municipals?

           LA CASA QUE VULL, els últims quaranta anys, entre l’esplèndida cançó de Llach (gràcies, Llach!) i la feina de les professores de Primària, s’ha difós extraordinàriament, igual que la de Puff [pronunciat paf], el drac màgic, i per similars motivacions pedagògiques. Els petits escolars l’han cantada en grup i l’han representat, i així s’han après la la lletra. Puff és un Peter Pan, però la cançó és un anti-Peter Pan. A part, la cançó en anglès explicava les operacions quotidianes d’un ionqui. Amb La casa que vull això no passava perquè, enlluernats de bellesa i saturats de felicitat pel títol i el començament, no tothom recorda el moviment, el pas de la “casa” a la “ciutat”, el pas d’allò individual a allò compartit, que és allò que és important, allò compartit entre els personatges, el jo del protagonista invisible i la gent de la ciutat, la multitud, “el poble”, i també allò altre compartit, però d’una manera diferent, entre l’autor-realitzador i l’oient-subvocalitzador-taral·lejador de la cançó.

La cançó, l’autor, sigui qui sigui, o l’intèrpret que la canta, o només és el portador d’una proposta clara i explícita: “la casa que vull”. Examinem-la: té aigua i electricitat (ara no es parla de misèria energètica)? Té porta amb pany i clau? Em temo que no. La mar, el Sol i la Lluna, les abelles i les orenetes dissimulen que no hi ha res. O que no li importa a l’autor, perquè una casa és un lloc mental, psicològic, on se sent ell mateix i des d’on s’afirma en el món. Heidegger va divagar molt sobre aquestes qüestions, però quina és l’única paraula que se li entén a una criatura com ET?: “A CASA!”, una idea vaga però molt poderosa.

Fa un any jo era a Tolosa del Llenguadoc. Vaig veure cubicles, una variant de “casa”, de 9m. per als estudiants Erasmus.

Ara mateix hi ha hagut la manifestació CASA NOSTRA, CASA VOSTRA pels refugiats, l’emblema era una tenda de campanya feta per dues persones, desitgem un millor aixopluc per als refugiats, però almenys aquest, indispensable; hi ha hagut la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol del Sisa de1980, on uneix la seva mitologia particular (de “jo”) a la referència als humans vivents anònims abstractes o genèrics (un “vosaltres” vague, que s’acaba assimilant a la Humanitat) i sobretot al “vosaltres” dels seus oients, en directe per un intèrpret o en gravació. En una cantada coral el “jo” cantaire esdevé “nosaltres” i invita el “vosaltres” oient a fer-se “nosaltres” si està d’acord en el missatge de la cançó.

Entre la idea de “la caseta i l’hortet” dels anys 20 i la Casa-bloc dels 30 hi ha una continuïtat  i un trencament radicals. Papasseit, poeta i publicista, mort el 1924, recordem-ho, quin model proposava de casa, d’habitatge, per als treballadors? No era urbanista sinó transformador social. Els treballadors d’ara li tirarien pel cap una casa —que seria un— sense ascensor. Ell era irònic, volia la casa i la ciutat (i l’aire) amb llibertat, sense l’ombra de la propietat ni el Capital.

Un dia vam jugar a expressar LA CASA QUE VULL amb un dibuix. Si et poses a la pràctica, és quan surten les qüestions concretes. Primer vam descobrir que no es tractava d’un dibuix sinó de dos: el de la “casa” i el de la “ciutat”, si per cas més petit, a un costat, complementari. Vam quedar tranquil·litzats per un moment, però va tornar ben aviat a encendre’s la discussió: no hi havia un dibuix, una imatge, de la ciutat, sinó dos (dues)!

L’autor, Salvat-Papasseit, va descriure com és la seva casa ideal amb detalls concrets i s’hi va posar com a personatge protagonista que anima la seva casa i observa la Ciutat de dues maneres: com una “vista realista”, tal com ha descrit la CASA, a base de “la mar”, “el camí”, “els  pins”, “la lluna”, “el sol”, “orenelles” i “abelles”, “el porxo”… (tot exterior, d’altra banda) i al·ludeix la Ciutat que, en concret, és Barcelona i la “vista”, com una postal o una foto, ha de ser la Barceloneta, el Moll de la Fusta, el monument de Colom i el castell de Montjuïc. L’altra manera de contemplar la Ciutat (la ciutadania, els barcelonins), és una “visió” subjectiva, no cal que sigui visionària,  de  ficció però realitat possible en un futur immediat, en una acció col·lectiva en què participarà “si arriba”: “gesta” és el mot final del poema.

Com podem expressar distintes modalitats de realitat en un paper? Hi ha les convencions dels llenguatges artístics. Vam agafar la de la bafarada de pensament amb cueta de bombolles. Segur que vosaltres trobareu més solucions.

Joaquim Auladell

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s